Tots tenim els mateixos drets?

Que et facin “defensor dels drets fonamentals i les llibertats públiques dels veïns” et col·loca, de cop i volta, al mig d’una cruïlla de moltes direccions. T’has de replantejar ràpidament què està passant, com son les coses, què pots fer o has de fer per exercir la teva responsabilitat.

El món occidental ha recorregut, des de la Revolució francesa i l’aprovació de la Convenció dels Drets de l’Home (1789 ), un llarg procés cultural, amb algunes excepcions greus (Hitler, Mussolini, Franco, diversos genocidis, etc.), que reconeix a tots els homes (i les dones, més tard, i no sense una llarga lluita que encara no s’ha acabat) tenir un drets inalienables i fonamentals pel sol fet de ser persones humanes. Les Nacions Unides, després de la Segona Guerra Mundial, van aprovar una Declaració Universal dels Drets Humans, que intentava el reconeixement a nivell planetari d’aquella concepció revolucionaria d’un sistema de drets comú a tothom.

Els Drets Humans, però, no son efectius si no es concreten en les Constitucions i en les legislacions dels diversos països i en les polítiques que els Estats i les Ciutats desenvolupen.

Ens trobem, doncs, per dir-ho d’una manera gràfica, amb diverses capes que s’interrelacionen, però que no sempre coincideixen. De més generals a més concretes, tindríem les següents capes: Els Drets Humans (segons les NU); les Constitucions dels Estats (o els Tractats, en el cas de la UE); les Directives comunitàries, les Lleis estatals o autonòmiques; les Ordenances municipals i, encara, les polítiques específiques adoptades pels governs.

Teòricament, les Constitucions haurien de recollir l’essencial dels Drets Humans, les Lleis haurien de respectar i desenvolupar les Constitucions (en la seva lletra i en el seu esperit) i les polítiques concretes haurien de cercar l’executivitat efectiva de les Lleis o bé l’aprovació de Lleis més adients per a la concreció dels Drets Humans. Però no sempre és així o, al menys, no és així per a tothom. I aquí és on jo volia anar a parar: la confluència o divergència d’interessos obre espais molt importants a l’arbitri o a l’arbitrarietat dels diversos governs. Només cal pensar en com, malgrat la Constitució nord-americana, l’administració Bush està justificant Guantánamo i altres arbitrarietats o com els països europeus estan començant a afrontar l’emigració pobre, per citar només alguns temes especialment greus.

Això, però, diguem-ho clar, no és només un problema dels governs. Tots tendim, en un moment o altre, a posar per davant dels Drets fonamentals, els interessos” legítims”, les necessitats “legítimes”. No fa gaire hem assistit en la nostra ciutat a una col·lisió entre els uns i els altres. Un grup de persones reclamava el seu dret fonamental a la igualtat d’oportunitats, però van prevaler els interessos/necessitats legítims d’un grup més nombrós. Segurament és cert que haver fet el contrari hauria causat més mals concrets. Jo crec que va faltar calma, objectivitat i creativitat per cercar una sortida equànime, capaç de reconèixer el Dret i la necessitat.

Aparentment només hi ha dues actituds possibles davant de la gran contradicció que us plantejo: o la defensa idealista dels Drets Humans, passi el que passi, o el pragmatisme dels interessos i de les necessitats. Jo crec que n’hi ha una tercera: sabent que la realitat està traspassada d’interessos i de necessitats, treballar per fer prevaler les solucions que tinguin en compte els Drets Humans. Cal dir, però, que hi ha situacions greus (en les que prevalen els interessos “il·legítims”) que no serien tolerables i davant les quals només hi ha l’opció de l’oposició radical. Però no podem cercar aquestes situacions a qualsevol cantonada.
Un darrer apunt: un dels objectius d’aquest Síndic de Greuges és que a la nostra ciutat fem prevaler, cada vegada amb més claredat, el sentit dels Drets fonamentals, malgrat la temptació permanent de gestionar només interessos o necessitats. Això és el que cercaven les ciutats que van participar a la Conferència Europea de Ciutats pels Drets Humans, reunida a Barcelona el 17 d’octubre de 1998, i que van impulsar la redacció de la “Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat”. Us en parlaré en una altra ocasió.